Confraria dels Germans de la Costa

La bandera de la Marina Catalana

Instat a desenvolupar més àmpliament el tema de l’antiga bandera de la marina catalana, aportant el que sé per transmissió oral o per la lectura de les memòries de navegants d’excepció, amb els que d’una o d’una altra forma he estat sortosament relacionat, tractant a més d’establir relació entre el que, com explico, coneixia i el que historiadors investigadors del tema han publicat i, exposant finalment les meves conclusions, he cregut necessari fer aquest comunicat, per als membres de la Confraria a la que m’honoro de pertànyer i per aquells interessats del tema que vulguin estar informats i fer-se una idea real del fets.

 

Els Làuria, catalanitzats després Llòria i Llúria

Per determinar el desenvolupament històric de la família del Llúria, i la seva connexió amb l’antiga bandera de la marina catalana, he cregut oportú consultar a diferents autors que donessin informació sobre la nissaga, l'heràldica, la època i el seu context, consultant prestigioses publicacions com la Gran Enciclopèdia catalana, la Història de la marina catalana, la Història de Catalunya, les Arrels de Catalunya, Memòries i apunts dels següents senyors:

• Josep Maria Benet i Jornet
• Maurice de Brossard
• Maria Mercè Costa
• Antoni-Lluc Ferrer
• Armand de Fluvià
• Arcadi Garcia i Sanz
• José Giménez
• Josep Mercader
• Ramon Muntaner
• Ferran Soldevila
• Oriol Verges

Nissaga dels Llúria

Dintre de l’extensa família dels Lauria o Llòria o Llúria en el esdevenir del temps, no tots el membres, que de línia directa han mantingut el cognom, tenen a veure amb el tema que ens ocupa.

En primer lloc faré una succinta relació i a continuació passaré ha estudiar a aquells Llúria que han tingut a veure amb el tema principal, que és la relació heràldica amb l’antiga bandera de la marina catalana.

 

L’evolució del cognom i la nissaga dels Lauria

Roger de Lauria
És molt probable que el cognom sigui d’origen toponímic, doncs el primer personatge que té a veure amb nosaltres és el cavaller calabrés dit en Roger, de la localitat de Lauria en el Basilicat. No es coneix la data de naixement però sembla molt probable que morís a la batalla de Benavent l’any 1266.
Malgrat tot no és inversemblant la teoria de que el topònim vingui de la senyoria i que la població agafés el nom del seu natural senyor.
Era amic i servidor d’en Manfred I de Sicília. Casat amb Bella d’Amichi, dama de la infanta Constança i senyora de la Vall de Seta al Regne de València.

Roger de Lauria o Lloria i D’Amichi, l’almirall
El personatge clau del nostre estudi.
Nat a Escalea de Calabria l’any 1250 i mort a València l'any 1305.
Fill de Roger i Bella i casat amb Margarida Lancia en primeres núpcies i amb Saurina d’Entença en segones.
Va servir als reis Jaume I, Pere II, Alfons II, Jaume II i Frederic II durant els seus regnats i en alguns casos durant l’època en què foren infants o prínceps i participaren en accions bèl·liques.
Fou nomenat almirall de la flota catalana al 1283.
Fou nomenat almirall de la Santa seu l’any 1297 com a títol més aviat honorífic.

Fills de l’Almirall foren:

• Beatriu de Llòria i Lancia (mare d’Alfons Roger de Llòria).
• Jofredina de Llòria i Lancia.
• Hilaria de Llòria i Lancia (baronessa de Lauria i comtessa de Marsico i mare de Ruggiero Sanseverino i Lauria comte de Mileto).
• Rogeró de Llòria i Lancia (baró de Cocentania, mort als 22 anys quan anava a despossar-se amb la filla natural del rei de Nàpols; testà a favor del seu germà Berenguer).
• Berenguer de Lòria i d’Entença (l’hereu dels Llòria per testament i per ser el més gran dels barons; almirall i capità de la Companyia catalana de l’Orient).
• Robert de Lòria i d’Entença.
• Carles de Lòria i d’Entença.

Els Llòria de Grècia

Joan de Llòria
Fill d’en Joan de Llòria i d’Amichi. Fou resident a Grècia als ducats de Neopatria i Atenes i inicià la branca dels Llòria a Grècia. Lloctinent del seu germà i Veguer de Tebes; mort a Tebes probablement al 1381.

Roger de Llòria
Altre personatge d’interès que es confon a vegades amb l’almirall. Les seves gestes com a cap de la Companyia catalana de l’Orient formada en part per almogàvers són evidents i va gaudir de notable fama.
Fill d’en Joan i resident a Tebes. Mariscal de la companyia catalana i Vicari dels ducats.
Cap de la revolta contra el lloctinent Pere de Pou, l’any 1362.
Absolt dels càrrecs, fou anomenat com a recompensa oficial major i vicari general de les Terres d’Orient.
Hàbil polític, conreà l’amistat del poderós soldà Murad I de Turquia, amb el que va signar pactes i segellar aliances.
Mort a Tebes el 1370.
Els seus fills foren:

• Joan de Llòria
• Francesca de Llòria

Els Llòria de Sicília

Joan de Lloria i d’Amichi
Els seus fills foren:

• Roger de Lloria
• Nicolau de Lloria, pare d'Isabel de Lloria, Comtessa de Geraci.

Nicolau i els seus fills abandonaren Grècia a la pèrdua d’Atenes 1388, i s’instal·laren a Sicília.

Anys més tard de nou apareixen els Lloria com a oficials reials, el més destacat fou:

Roger de Llòria, anomenat el Puntignano
Capità de la companyia catalana reconstituïda, lluità contra els grecs i reconquistà Tebes en poder del gascons de Navarra, aliats del grecs. Tingué un germà anomenat Antoni i es creu que eren fills de Perelló de Llòria, a la vegada fill natural de l’almirall a la seva vellesa.

La darrera Lòria

Maria Roger de Llòria
El darrer membre de la família en línia de consanguinitat fou Maria Roger de Llòria i de Maguerola, abadessa de Vallbona morta l’any 1714.
Són actuals dipositaris de bens i cognom els marquesos de Bàrcena que es van passar a dir Borràs de Llòria.
El cognom ha sofert variacions en el transcurs de més de 700 anys i trobem variants que són Lauria, Llòria i Llúria, no descartant d’altres alternatives gregues i italianes.

Els Roger de Llòria: objecte especial de la comunicació

Roger de Llòria, l’almirall 1250: Neix a Escalea de Calaria, fill de Roger de Lauria i Bella d’Amichi. 1262: Acompanya a la seva mare a Monpeller per assistir a la boda de l’infant en Pere. 1269: Forma part del seguit de l’infant en Pere durant la visita d’aquest a Toledo i Madrid. 1270: Rep d’en Jaume I la copropietat amb la seva mare de la vall de Seta a la Cocentaina. 1273: A instància de l’infant en Pere és armat cavaller i maridà amb Margarida Lancia. 1276: Jaume I el nomena alcaid de la Cocentaina i el faculta per repoblar-la. 1278: Pere II, ja rei, l’hi dóna la prerrogativa per nomenar oficials a la Cocentaina i Alcoi i es nomenat substitut del procurador general de València. 1282: Acompanya al rei a les campanyes d’Àfrica i Sicília. 1283: És el primer cavaller del anomenats “Els quaranta del rei” que signaren el desafiament contra Carles I de Nàpols. 1283: El rei el nomena almirall. 1283: Custodià a la reina Constança i als seus fills a Sicília. 1283: Obtingué la ressonant victòria contra els angevins a Malta i ocupà l’Illa i l’annexionà a la corona. 1283 i 1284: Derrota al front de l’esquadra de galeres, naus i lenys als angevins a la badia de Nàpols i fa presoner al príncep de Salern, que enviat a Catalunya servirà per obtenir la llibertat de Beatriu germana de la reina Constança, presonera dels napolitans. 1284: Acompanyant del infant Jaume a les campanyes del sud d’Itàlia, feu una expedició a Gerba (antiga possessió del sicilians). Els derrota i ocupa l’Illa per formar part de la corona. 1285: Alfons II li’n donà la investidura de senyor. És molt probablement el moment en què les armes dels Llòria passen de tenir dues barres d’argent horitzontals sobre camp d’atzur a tenir en diagonal descendent tres barres d’atzur sobre camp d’argent. S’especula que el motiu fou l’ennobliment del cavaller al ser anomenat senyor d’aquí que el camp varií i s’ennobleixi, encara que en essència manté els elements de l'escut vell. És també molt probable que al ser l’estendard de forma quadrada per figurar com a ensenya de les galeres la diagonal fora la forma més adient. 1285: El rei en Pere II el crida davant l’invasió francesa, reuneix les seves naus i derrota als francesos per mar a les illes Formigues, ocupa els ports naturals de Roses i Cadaqués i iniciA la persecució per terra fins a fer-los retirar-se fins al coll de Panissars. 1285: Lluitant a Mallorca amb el seu estol de galeres en ajut de l’infant Alfons, rep la noticia del seu natural senyor i amic el rei en Pere, assisteix a la coronació d’Alfons. 1286: Nomenat valedor, porta la trista nova a l’infant Jaume, que és coronat rei de Sicília. 1286: Aconsegueix que Jaume i Alfons signin un pacte d’ajut militar del que és nomenat dipositari. 1287: Fa una incursió a la Provença. 1287: Efectua amb les seves naus una incursió al mar de Sicília i pren la ciutat d’Agosta. 1289: Derrota a la flota francesa. El rei de França es veu obligat a demanar una treva a la que es sumaren els sicilians. La signatura tingué lloc a Gaeta. 1291: Després de fer incursions pel nord d’Àfrica torna a Catalunya i poc després mor el rei Alfons. 1292: Acompanya a l’infant a la seva coronació com a Jaume II. 1292: Maridà en segones núpcies amb una joveneta que no arribava als vint anys, Saurina d’Entença. Els beneficis reials com a regal de noces d’interès per a la corona l’enemisten amb Bernat de Sarrià, amb qui mantindrà un llarg litigi. 1292: Forma part del seguit del rei a les vistes amb Sanç IV de Castella per pactar el matrimoni d’aquell amb la infanta Isabel. 1292: A Calataiud en unes justes venç al cavaller murcià Berenguer Arnau. 1292: Enviat a Sicília pel rei Jaume II per tal d’ajudar a l’infant Frederic, recupera tots el territoris i efectua unes expedicions a les illes gregues. 1295: Participà a les negociacions que portaren a la avantatjosa pau d’Anagní. 1295: S’oposà a la cessió al papa Bonifaci VIII de l’illa de Sicília que proposaven aquest i el rei Jaume, aportà les seves naus a Frederic que va ser coronat rei pels sicilians. 1297: El rei Jaume trenca els pactes amb la Santa seu i Bonifaci fa presoner a l’almirall. 1297: Aconsegueix fugir i reunir-se amb la seva esquadra. Ajuda al rei, i el Papa ha de signar capitulacions, anomenar a Roger almirall de la flota pontifícia, amb plens poders i retornar a Catalunya tots els territoris ocupats durant els pactes. 1303: Les seves tropes passaren a formar estol distingit de la Companyia catalana d’orient. Mantingueren tan la flota com les tropes de terra, l’estendard i foren capitanejats pel seu fill Berenguer i, més tard, pel fill de Joan de Lòria, de nom també Roger. 1304: Recuperà Tivissa després d’un llarg plet contra Guillem d’Entença. 1305: Mor a València i per exprés desig, és enterrat a Santes Creus, al peu de la tomba del seu gran amic i rei Pere el Gran.

Roger de Llòria, el mariscal de la Companyia catalana de l’orient, formada en part també per almogàvers Fill d’en Joan de Llòria, nat probablement a Neopatria al voltant de 1321, encara que no es pot assegurar de forma absoluta, i mort l'any 1370. 1354: Mariscal de la Companyia catalana. 1362: Capitanejà la revolta contra el lloctinent Pere de Pou. 1362: Vicari governador dels ducats. 1363: Feu aliança amb el soldà Murad I i conquerí de nou Atenes en mans del venecians. 1364: Donà la pau als territoris de nou reconquerits, amb aliances i pactes. 1365: Anà a Venècia i obligà a la Serenísima a pagar despeses de guerra i a firmar prioritats i acords comercials. 1365: Frederic III l’absolgué del fets d’en Pou i l’anomenà oficialment vicari de totes les terres de Grècia els ducats d’Atenes i Neopatria i la ciutat i província de Tebes. 1367: Restablí tots els territoris a la corona de Catalunya. 1367: Ennoblit a la senyoria ocupà el castell d’Estir per compra a Ermengol de Novelles. 1370: Mort a Tebes

 

Confusió històrica

És molt freqüent la confusió entre els dos Roger de Llòria, probablement per desfiguracions de la nostra història a la que tan freqüentment estem acostumats. Tots dos són de la mateixa nissaga, encara que evidentment ni tan sols coetanis.

Alguns breus apunts històrics

Els almogàvers
Els almogàvers eren soldats de fortuna dels que es té noticia des del segle XIII. Al servei dels regnes ibèrics, contractats per defensar fronteres i fer incursions als regnes de tahifes.

Eren probablement en el seu inici gent de les terres de Conca, tropes d’infanteria enquadrats en disciplinades unitats. Els seus caps rebien el nom d’adalils i almugatens, noms evidentment d’origen àrab. Ells mateixos disposaven l’intendència i fabricaven les seves armes, per altra banda ben simples encara que no menys eficaces. En el sarró portaven menja per dos o tres dies, anaven armats de coltell, llança i dards. Vestien la gonella, camisa molt curta, polaines i avarques de cuir. La frugalitat, la resistència i l’agilitat eren les seves millors armes en però.

S’extingiren a les darreries del segle XV, amb les empreses marítimes de Sicília i Sardenya.

La Companyia catalana de l’orient
La Companyia catalana de l’orient neix al voltant de 1282 i fou reclutada per Pere II i enviada a lluitar a Sicília.
Nodrida per almogàvers que procedien no ja de la serra de Conca si no més aviat de gent de la frontera del sud, d’Alacant i Múrcia i també per unitats de diferent procedencia i especialitats militars.
El moment culminant de la Companyia es situa als voltants de 1302, comandada per l’alemany Roger de Flor (el seu cognom, Blume, es va traduir al català), portant com a lloctinents a en Berenguer d’Entença i Bernat de Rocafort.
La companyia s’assentà als comtats de Grècia a partir de 1319.
La companyia Catalana va quedar reduïda a l’esquadra del Lòria, única flota al servei de Catalunya. No és d’estranyar, doncs, que la marina de guerra catalana arbores l’estendard del Lòria.

Donada l’anomenada de la Companyia, constituïda a les seves darreries quasi exclusivament per almogàvers, aparegué de nou amb les seves banderes, encara que fruit d’un reclutament de la Generalitat entre els joves catalans els anys de 1640 i 1652 en la guerra contra Felip IV.
De 1793 a 1795 aparegué durant la Guerra Gran.
L’any 1810 va de nou ser reconstituïda per la Junta superior de Catalunya durant la guerra del francès.
Com a argument patriòtic fou ben utilitzat fins al segle XIX amb la renaixença.

Aclariment sobre les diferències conceptuals d’escut, armes, camp, penó, estendard i bandera
L’escut adopta formes semblants a les que en justes i batalles empraven els cavallers.

Les armes seran els dibuixos de formes geomètriques o representatives simbòliques en funció dels fets que han donat lloc a l’atorgació que el rei, mitjançant el patge d’armes, ha fet a un cavaller. Sigui per diferents fets o per unions matrimonials, els escuts d’armes poden tenir més d’un dibuix que representa als fets o famílies unides.

El camp és el fons sobre el que es pinten els signes o símbols. Els camps d’argent i d’or són els que representen més vàlua, i els esmaltats d’atzur, sinople, gul·les, sable o pardí els de menor categoria. Com a regla general el camp té més superfície que els símbols.

Només queden representats dos metalls: l’or i l’argent. I, en canvi, els quatre esmalts: blau que se’n diu atzur, verd que és el sinople, vermell que són les gul·les, negre que és el sable i se’n diu pardí quan la figura que es representa es fa amb els seus colors naturals com correspondria a un arbre, una casa, un ocell, ...

El penó o pendó és una bandera que es penja en sentit vertical en lloc d’horitzontal. És fixada a una petita verga, els penols de la qual estan units a la galeta del pal mitjançant un peu de gall. Altre variant és referida a un pal amb un pic horitzontal a la part superior, estant unida la bandera al pal i al pic.

L'estendard és bandera que acostuma a no tenir les relacions alt llarg de 2 x 3. Això malgrat tot, no és regla fixa.
Representa a un estament, a un cos d’exèrcit o a un cap militar, encara que és aplicable a d’altres societats o als seus caps.

La bandera, que fora de molt rares excepcions és de forma rectangular, guarda la proporció 2 x 3. Representa normalment a un estat, a una nació, a un cos d’exèrcit, a un estol, a una corporació, ...
Unides directament a un pal o hissades mitjançant una drissa onegen horitzontalment.
Quan una bandera compleix la condició de tenir la proporció esmentada de 2 x 3 se’n diu quadra. Si la part exterior esta tallada en forma de dues puntes rep el nom de corneta. Si la proporció és de 2x2, quadrada. Si és de forma triangular allargada més o menys, gallardet. I si el triangle és equilàter o quasi, gallardetó.

Heràldica de les armes dels Llúria

Consta que les armes del cavaller Roger de Lauria, tan a l’escut com la bandera o estendard, estaven constituïdes per dues barres horitzontals d’argent sobre camp d’atzur.

L’any 1285 Alfons II li’n donà a en Roger de Llòria l’investidura de senyor. És molt probablement el moment en què les armes dels Llòria passen de tenir dues barres d’argent horitzontals sobre camp d’atzur a tenir en diagonal descendent tres barres d’atzur sobre camp d’argent. S’especula que el motiu fou l’ennobliment del cavaller al ser anomenat senyor d’aquí que el camp varií i s’ennobleixi, encara que en essència manté els elements de l'escut vell.
És també molt probable que al ser l’estendard de forma quadrada, per figurar com a ensenya de les galeres la diagonal fora la forma més adient.

Trobem referències al fet de que la casa de Barcelona, dita posteriorment de Catalunya i Aragó o d’Aragó i Catalunya, no disposava de vaixells que fossin de la seva propietat i, en tot cas, el nombre d’unitats era ben petita. Els estols o esquadres, especialment de galeres, eren propietats del seus armadors que actuant com a cors, participaven en accions armades que podien portar certs beneficis.

Cal dir que Maria Mercè Costa assevera que l’estol era d’en Roger de Llòria i que Arcadi Garcia parla de la marina catalana sense esmentar-ho.

Ara bé, és evident que segons podem llegir, el moment cabdal de la història que comentem és la batalla de Nicodemo. Probablement ningú està més autoritzat que l’Arcadi Garcia per parlar del tema i en el corresponent apartat de la seva "Història de la marina catalana" ens diu que sols la galera del rei Alfons II arborà abans d’entrar en combat la bandera de les barres. Cal pensar que es tractava de la bandera de les quatre barres, per diferenciar-se de les altres naus. Això per tant permet aclarir que la resta dels navilis, l’estol d’en Roger de Llòria, portaven la bandera o estendard de les tres barres d’atzur.

Per tant la marina de Catalunya arbora la bandera de les tres barres d’atzur com a mínim en el període de 1270 a 1390.
Armand de Fluvià cita que l’any 1303 les tropes d’en Roger passaren a formar estol distingit de la Companyia catalana d’orient. Mantingueren tan la flota com les tropes de terra, l’estendard de la companyia fou el dels Llòria, foren capitanejats pel seu fill Berenguer i, més tard, pel fill de Joan de Llòria, de nom també Roger.
Així doncs des del moment que l’Estol dels Llòria passa a formar part de la companyia i que aquesta sols conta com a esquadra amb les galeres i naus de transport dels Llòria, l’estendard és bandera de les naus catalanes a orient com ha estat a Catalunya.

Després adoptaran la bandera de les tres barres en les successives mobilitzacions de 1640, 1793 i 1810.

En Josep Mercader, comandant de la defensa de Costes de Barcelona l’any 1937 a Miramar de Montjuïc, afirma que la bandera dels Llúria, encara que per poc temps (fins a la unificació de l’exèrcit popular), va ser arborada pels vaixells de vigilància. Això és corroborat per en José Gimenez, capità de la Marina Mercant, embarcat als Pailebots que mantenien la comunicació amb les Illes.

Consta, segons Maurice de Brossard, que les naus a la Mediterrània empraven com a bandera distintiva la dels seus armadors, fins a confondre aquest estendard amb el de la ciutat, gremi o institució que tenia prerrogatives per fer-ne ús.
La bandera de Sant Marc, que fou i és de la ciutat de Venècia, era en els seus començaments sols de l’arquebisbe i la seva catedral. Més endavant fou també dels estols venecians al ser la sereníssima qui armava les naus. Tot i ser una república va prendre l’estendard del símbol de l’evangelista en or sobre camp de guls.

La senyera, quatre barres de gul·les sobre camp d’or, bandera de Catalunya, encara que amb els anys ha estat així, en principi corresponia als comtes de Barcelona. Els de Montcada portaven set perles d’or sobre camp de gul·les; i els d’Urgell un escut escaquejat de sable i argent i després, al fer-se tributaris de la casa de Barcelona, afegiren les quatre barres de gul·les en quatre quarters en diagonal, col·locats de forma alternada.
El poble de Catalunya en els seus principis arborava la bandera de Sant Jordi i els ciutadans de Barcelona, el penó de Santa Llúcia.
L’escut i la bandera de la ciutat de Barcelona, al tenir els seus comtes l’hegemonia i vassallatge del altres comtats, va establir-se a l'estil de Roma S.PQ.B. “Senatus et populusque Barcino” i per tant va crear una bandera de quatre quarters en els que s’alternaven les creus de Sant Jordi i les quatre barres de la casa de Barcelona, com a símbol de que el poder era compartit pels comtes i el seu poble.

Tot això serveix per aclarir que era natural que, com en altres casos, es convertís la bandera d’estol de la família dels Llòria en l’habitual que s’utilitzava com a bandera del col·lectiu, reservant-se pels comtes-reis l’ús de la senyera.

Tinguem present que la història de la nostra marina és la història del cors, doncs no eren els comtes qui armaven l’esquadra, si no que contractaven a armadors interessats en el rendiment probable al crear les esquadres, fet que sol en comptades ocasions variarà.

Quan en anys i lleves posteriors es crea un estol armat, és natural que es tornés a arborar el pavelló de les barres d’atzur. La darreria i ja en el segle passat, tenim la darrera ocasió en què va utilitzar-se.

És ben cert que no queda consignat en el llibre del Consolat de Mar que fos utilitzada la bandera dels Llúria com a bandera de la marina catalana, però aquí cal considerar els extrems següents:

• El llibre va començar a compilar-se a les darreries del segle XIII i no es va publicar fins al XV.
• És evident que descriu totes les qüestions comercials i també aspectes referits a preses i combats, però referint-se sempre als perjudicis i beneficis que poden esdevenir.
• Que en lloc indica res pel que fa a banderes o estendards.
• Que ni tan sols parla de la senyera.

Caldrà entendre que la marina mercant no tenia excessiu interès per aquestes qüestions i que, en tot cas, la bandera correspondria a l’armador, cosa que abundaria en els criteris exposats i avalaria el criteri de l’utilització de la bandera o estendard que tradicionalment havia estat utilitzada.
Per altra banda la bandera apareix a escuts i banderes nacionals de repúbliques sud-americanes a les que els catalans contribuïren d’una o altre forma a la seva independència i abolició de l’esclavitud.

Barcelona novembre del 2000
Pep Bermejo

Post Escriptum

Havent demanat algunes confirmacions al Ministeri de Defensa, em fan saber que, per una banda, els extrems demanats no corresponen als seus arxius. Han tingut l’amabilitat de donar-me informació que d’alguna manera ve a complementar el que ja hem dit al llarg de la comunicació.

Dins l’exèrcit de terra existeix una unitat, la segona bandera paracaigudista anomenada “Roger de Lauria”, que aquesta unitat té com a estendard la bandera dels Llúria de les tres barres d’atzur sobre camp d’argent.

De nou ve al cap la confusió històrica en la que ens movem. Els dos Roger de Llòria, l’almirall i el mariscal, es confonen en la mateixa persona; doncs, entre les accions bèl·liques atorgades segons m’expliquen, està la batalla al Nicodemo, que correspon evidentment a l’almirall i per altra banda, la divisa de l’esmentada bandera paracaigudista és curiosament en català: Desperta ferro!

Ve a corroborar aquesta informació del Ministeri de Defensa el fet de la implicació històrica de la relació entre la bandera de la casa dels Llòria com a bandera de la nostra marina i com a bandera en el segon període de la Companyia Catalana de l’Orient, època en que en Roger de Llòria (el mariscal) comandava la companyia.

La primera època, sota el comandament d’en Roger de Flor com a cognom catalanitzat de l’alemany Blume, l’estendard de la companyia corresponia a les armes del seu cap.

He trobat versions d’aquesta bandera: la primera d’una rosa d’atzur sobre camp d’argent i la segona d’un llis d’atzur sobre camp d’argent. Aquesta segona sembla tenir un fonament històric més probable.